Can Gelabert de la Portella

Els Gelabert de la Portella, una família de senyors rurals


La vila de Binissalem fou fundada pel Rei Jaume II l'any 1300. Els seus origens es remunten a l'antiga Robines, alqueria musulmana on es bastí poc després de la Conquesta catalana del 1229 una esglèsia de les anomenades de repoblació. Igualment antic és l'assentament en el poble d'algunes famílies entre les quals s'hi compta la dels Gelabert de la Portella propietaris seculars del casal que du el seu nom.

Els Gelabert pertanyeren per dret propi a la mà major mallorquina, grup d'èlit dins l'estament forà de l'illa. Eren les conegudes famílies de "senyors pagesos" que jugaren un paper molt destacat en l'estructura social de la Mallorca dels segles XVI, XVII i XVIII. Moltes d'aquestes famílies formaren part de les elits burgueses els segles següents. Aquest grup social participava d'una sèrie de característiques comunes com ara l'origen antic dels seus patrimonis, la seva importància econòmica ja que havien de superar les 1.000 lliures, l'ostentació exclusiva d'una sèrie de càrrecs publics (batle reial, jurat, etc.) i una política matrimonial que propiciava l'increment dels seus patrimonis i n'evitava la dispersió.

Finalment, i especialment a partir del segle XVII, les famílies d'aquest grup s'esforçaren a imitar les maneres i els costums de la noblesa amb la finalitat d'assolir ser admesos al braç noble, tot i que pocs ho aconseguiren entre el 1500 i el 1700. No serà fins ben entrat el segle XVIII que foren equiparats als hidalgos de Castella.
Aquest mimetisme amb el comportament de l'aristocràcia duia les families de la mà major, entre altres coses, a invertir part del seu patrimoni en la millora de les seves cases, a decorar-les i a vestir-les tot seguint les modes imposades per les grans famílies de l'aristocràcia. Podem afagir també el tractament que se'ls donava de 'senyor', 'senyora' i 'l´honor', clarament diferenciat del que rebia la noblesa p dels d'altres grups socialment inferiors.

Existeixen pocs dubtes sobre l'antiguitat del patrimoni dels Gelabert de la Portella de Binissalem, com demostren els cadastres generals de 1576 i 1685. A més d'ocupar determinats càrrecs i privilegis al govern forà de manera continuada des del segle XIV al XVIII, la política matrimonial seguida pels primogènits d'aquesta família al llarg dels segles els dugué a posseir a principis del segle XIX un important patrimoni agrícola i a assolir el zenit del seu prestigi social.

És pertinent recordar aquí l'esplendor que visqué el cultiu de la vinya i la producció vinícola a la comarca del Raiguer, especialment a partir del segle XVIII. La qualitat de les seves terres i de les vinyes i la seva situació, prop de la via de comunicació més important de l'illa, proporcionaren als pobles d'aquesta comarca, especialment a Binissalem, una gran riquesa i la consolidació social d'un bon nombre de famílies de la mà major. El 1891, l'aparició de la fil.loxera, i el fet que França tancàs les fronteres als vins espanyols, significà la desfeta d'aquest comerç i suposà, a mitjan termini, l'empobriment de moltes famílies terratinents.

Segles de reformes
L'origen del casal és força antic, però en el buc actual l'element arquitectònic més vell que hi podem veure és un gran arc apuntat d'estil gòtic que és parella d'un altre del qual només en queden senyes en el mur contrari. Aquest gran arc, recuperat a hores d'ara per embellir la nova escala, correspon segurament al primer celler de la casa que tenia dos arcs diafragma i conformava un espai de caràcter medieval. A Binissalem s'han conservat alguns cellers d'aquest estil (can Olesa, sa Cabana d'en Ferrer) que pertanyen a una etapa de l'arquitectura tradicional que va fer perviure les formes gòtiques en els segles XVI i XVII.
Tanmateix, la casa actual és el resultat d'importants intervencions i ampliacions efectuades entre el 1664 i el 1837.
Un dels seus indrets més encantadors és el pati principal reformat amb arcs i una petita llotja neoclàsica. Aquí es conserva el bell coll de font amb un estípit esculturat decorat amb una figura antropomorfa i un lleó que suporta la corriola. Aquesta curiosa peça artística és una obra que, per l'estil, correpon a una etapa de trànsit entre el Renaixement i el manierisme, per la qual cosa cal datar-la a les darreries del segle XVI o a l'inici del segle XVII. Semble inspirada per altre banda, en les figures grotesques proposades pel tractadista i arquitecte italià Sebastiano Serlio (1475-1554).
L'any 1785 heretà Can Gelabert de la Portella el senyor Antoni Gelabert i Penya (1762-1837), militar, que el 1807 es casà amb Mercedes Bañuelos i González Destéfani, d'ascendència italiana. Aquest matrimoni visquè l'època de més esplendor del casal que fou definitivament reformat seguint les pautes de la casa senyorial urbana. Això és, amb un pati central i una escala (desapareguda en l'actual reforma) que muntava directament a un conjunt d'estances principals. El gust dels propietaris és patent en els detalls italianitzants i en les al.lusions militars que s'observen a les decoracions pompeianes de l'interior.

Les cambres d'estil pompeià
Des de finals del segle XVIII el corrent neoclàsic va renovar l'embient artístic a Mallorca. Alguns il.lustrats notables com el cardenal Antoni Despuig i Dameto (1745-1813), Don Tomàs de Verí i de Togores (1763-1836), Don Bernat Contestí i Bennàsser (1742-1811), entre altres, foren grans promotors del nou estil. Les excavacions fetes a Pompeia i Herculano a partir del 1750 aportaven nova llum sobre el que havia estat la casa romana i la seva decoració. Tot això va fer que el gust europeu evolucionàs i s'hi imposàs un estil decoratiu anomenat pompeià.
Les decoracions pompeianes efecten, sobretot, les ornamentacions pintades de sobre i parets que combinen elements clàssics, efectes en trompe-l'oeil, paisatges, temes mitològics, representacions costumistes, etc., que a mesura que avança el segle XIX es contagien d'un notable esperit romàntic.


A la part forana de Mallorca, el grup de cambres pompeianes de Can Gelabert de la Portella és un dels més notables. El conjunt és format per una avantcambra, una alcova amb peristil i una petita habitació lligador. Totes les decoracions pintades, executades al tremp, traspuen un romanticisme dolç i agradable que eclipsa la rigidesa neoclàssicista que hauria de dominar l'ambien general de les sales.

L'avantcambra, que podria denominar-se "sala de les quatre estacions", és la més bella del conjunt i la més rica en decoració. No fa molts d'anys encara s'hi podien veure les quatre matrones que simbolitzaven la Primavera, l'Estiu, la Tardor i l'Hivern ubicades a les cantonades del cel ras ara desaparegut. Al centre del mateix hi figurava la deesa Diana.

És interessant observar el trompe-l'oeil proposat per la decoració que representa un pavelló amb columnes de fusta tallada les quals sostenien un ric cobricel i al mateix temps enmarquen els distints paisatges que es veuen a través de jocs de cortines. Els paisatges representats són variats i estimulen l'esperit viatger de l'espectador cap a llocs exòtics i fins i tot imaginaris. Al parfalà superior s'hi representen nins que practiquen jocs militars.
Tot seguit, es passa a l'alcova dividida en dos espais. El primer presidit pel peristil, pretenia representar una mena d'atri amb parets pintades amb plafons decorats amb medallons, plaques, garlandes i petits paisatges enmarcats. Per accentuar el caràcter, en part obert, que ha de tenir un atri, al sostre (desaparegut) s'havia representat una obertura a cel obert de traça octogonal tancada per un arrambador de ferro que es veia amb l'escorç adequat, per la qual cosa s'aconseguia l'efecte de trompe-l'oeil més important de tota la casa.

Aquest efecte d'engany el podem veure encara en les cortines pintades que hi ha a les sales, les quals simulen la presència de balcons que en realitat no existeixen.
Al sostre de l'alcova, rere el peristil, hi figurava la deesa Venus que cavalca sobre niguls amb un carruatge estirat per coloms. La situació del tema, dominant l'espai reservat al llit, es justifica com un incentiu amorós de l'ambient romàntic que domina tot el casal. A les sobreportes hi ha dues visions de la destrucció de Pompeia per causa de la famosa erupció del Vesubi.
La decoració del lligador és molt més senzilla i tan sols destaca per alguns petits paisatges pintats.