Fondo Historia


El llegat del període pretalaiòtic i talaiòtic es limite a les restes, molt degradades, de s'Era de cas Cabrit i can Macià, a la zona del raiguer, al claper des Moros en es Velar, al pla i d'altres. El conreu intensiu de la terra, les activitats extractives, pedreres i mines i, en temps recent, una urbanització incontrolada, han dalmat aquest patrimoni que, al peu de la muntanya, deriva d'un poblament dens ja en el període talaiòtic que continuà a l'època romana, amb el consolidació de la via Palma-Pollentia. En el període islàmic, el terme al juz' de Qanarussa i, l'abundància de fonts i la proximitat del grans torrents hi féu sorgir una horticultura floreixent, al voltant de nombroses alqueries i rafals.

Conquesta catalana.

En el repartiment derivat de la conquesta catalana del s XIII, correspongué a la porció del vescomte de Bearn. En feien part les alqueries de Robines, Beni Salam, Beni Rasjell i d'altres. El 1264, la vescomtesa Garsenda de Bearn el donà al monastir femení de Jonqueres (Catalunya). Els jueus, per la seva ajuda a Jaume I en la conquesta de Mallorca, hi obtengueren les alqueries d'Arraya, Abbenbasso i Abdacus. Però no hi pogueren consolidar un nucli hebreu per la violenta oposició dels cristians de Robines. L'antisemitisme esdevengué així, ja des del s XIII, una estranya constant històrica a Binissalem, amb el suport social dels pagesos i menestrals, fins al punt que, quan el tema dels descendents dels conversos es transformà, en el s XVII, en el problema xueta, les families xuetes no s'hi pogueren establir fins al s XX. A l'època de la conquesta catalana, no hi havia dins el terme cap nucli urbà rellevant, només alqueries, rafals o llogarets dispersos, sobretot al peu de la muntanya, com Beni Salam, Robines, Pedaç, Biniagual, Lloseta, Aiamans, Alcudieta i d'altres. Les necessitats de culte cristià dels pobladors arribats amb la conquesta feren sorgir, sobre  una antiga mesquida, l'esglèsia primitiva, dedicada (1248) a Santa Maria de Robines.

 


L'any 1300, Binissalem és vila
El nucli de Robines era aleshores el centre del poder civil i eclesiàstic i esdevengué vila el 1300 dins la política d'impuls dels centres urbans que fomentava Jaume II de Mallora. Al llarg del s XV i principis del s XVI, Binissalem anà assolint importància en relació al nucli de Robines, fins que el substituí com a centre del poder civil i eclesiàstic del terme i, el 1369 ja s'hi havia traslladat la parròquia. La conquesta catalana trastocà la vida social i econòmica amb l'establiment de la gran propietat de caire feudal, treballada per un contingent important d'esclaus, dedicada a la trilogia clàssica de l'olivar, la vinya i els cereals, complementada amb una important ramaderia ovina, porquina i equina. El 1339 s'hi documenten ja grans extensions de vinyes, conreu que progressà en extensió i qualitat i aviat el vi de Binissalem fou el de més renom de Mallorca. Més endevant en sorgí la producció d'aiguardent destinat, sobretat, a l'exportació. L'activa participació de Binissalem en els grans esdeveniments històrics de Mallorca en els s XV-XVII deriva de la presència d'un extens i inquiet nucli de menestrals, teixidors sobretot, documentat ja en el s XIV.

La gran revolta forana (1451-1453)

Sant Vicenç Ferrer
En el s XV, en plena crisi social i econòmica, arribà l'oratòria apocaliptica, que reforçà prejudicis antisemites locals, de sant Vicenç Ferrer que hi predicà el 14 d'octubre de 1413. D'altra banda, la crisi determinà que nombroses terres del terme passassin dels forans als ciutadans, fet que endurí la crispació social. Així la vila tengué un paper decisiu en la gran revolta forana. Iniciada la revolta, el governador Berenguer d'Oms hi acudí i, el 12 d'abril de 1451, pregonà que la gent armada de Mallorca s'hi congregàs, amb la intenció de disposar així d'un contingent armat per tallar l'agitació. Però al crit de A Binissalem! hi acudiren més de dos mil forans amb armes que feren fugir el governador i el perseguiren fins a Ses Basses i, després avançaren cap al pla de Lluchmajor i consolidaren l'aixecament forà. Els forans de Binissalem foren molt actius i feren incursions des de la vila contra les cavalleries de Lloseta dels Togores, Morneta dels Torrella i d'altres. La vila fou travessada per les milícies foranes en les tres ofensives contra Ciutat. Després fou ocupada per les tropes mercenàries de Francesc d'Erill que, el 31 d'agost de 1452, havien esclafat els forans al sud d'Inca. La derrota i repressió de l'aixecament forà féu girar l'agitació cap al bandolerisme. El 1461, la vila era dividida pels enfrontaments senyorials dels bàndols de Miquel Moià i de Lluís Terrassa. Impotents davant el bandolerisme, les autoritats practicaren mesures de reintegrament com la que permeté (1468) embarcar, per defensar Ciutadella, una companyia de 30 bandolers de Sineu i Binissalem a les orders de Guillem Bordils.
 
Joanot Colom
Les Germanies (1521-23)

No havia passat un segle, quan el 1521 els mateixos problemes que havien provocat la Revolta Forana de 1450, i la situació que havia originat la duríssima repressió, motivaren un altre alçament de la Part Forana i del poble de Mallorca: les Germanies.
Mentre la monarquia hispànica dels Habsburg dominava Europa i colonitzava Amèrica, el Regne de Mallorca era un petit territori sense gaire importància que havia de subministrar diners i homes per mantenir l'Imperi. El moviment agermanat va ser un acte de protesta dels pagesos i menestrals contra els explotadors ciutadans, mercaders i cavallers. Volien redistribuir la fiscalitat per fer-la més justa.
Hi va haver dues etapes en la Revolta Agermanda.
La primera moderada, protagonitzada pels gremis de la Ciutat i encapçalada per Joan Crespí i la segona extremista protagonitzada pels pagesos que tenien com a cap Joanot Colom. Els agermanats, esperonats per la negativa de l'emperador Carles a negociar, es radicalitzaren, assaltant el castell de Bellver i matant tots els que s'hi havien refugiat. L'únic lloc segur, dins tota l'illa, per als mascarats, nom que reberen els contraris de la Germania, era el castell de Santueri i la vila murallada d'Alcúdia. Joanot Colom prengué el poder a Joan Crespí, que va esser empresonat i assassinat, la violència s'imposà i atacaren per terra i mar la vila d'Alcúdia i el castell de Santueri que mai no es rendiren. Aleshores sorgiren distints nuclis mascarats que lluitaven contra els agermanats i la revolta esdevingué una vertadera guerra civil fins que l'exèrcit de la Corona desembarcà a Alcúdia i des d'allà començà la repressió per tot Mallorca, als voltants de Binissalem penjaren i esquartaren a mes de 40 presoners agermanats. Ciutat de Mallorca es va convertir en el darrer reducte on es refugiaren uns 2.000 agermanats. Joanot Colom, en veure que no es podia mantenir Ciutat, va negociar una rendició amb el virrei i el 17 de març de 1522 les tropes reials entraren a Ciutat. D'acord amb la treva signada, Joanot Colom i altres agermanats anaren a la Cort de l'emperador Carlos I a Valladolid, on li oferiren les claus d'or de Ciutat que ell refusà. No hi va haver negociació i Joanot Colom va pagar amb la seva vida el delicte de subversió. La repressió va esser duríssima. Es volia fer un escarment perquè no es tornassin a produir uns fets com aquells. L'illa quedà desfeta. La població mallorquina va descendir un 30%, les viles quedaren endeutades per les compensacions quasi impagables i es varen imposar nous tributs als perdedors. La resta dels segles XVI i XVII és de crisi. Els pagesos es van convertint en jornalers de les grans finques que acumulen els nobles i els grans mercaders ciutadans, els vencedors del conflicte. Durant el segle XVII set famílies mallorquines rebran títols de noblesa castellana; és el pagament fet des de la Cort Castellana per la seva fidelitat. Es produeix un enduriment de les condicions de vida dels petits propietaris i dels menestrals.

Esvaïda la Germania, el bandolerisme hi tornà a ser el vehicle de l'agitació social, amb èpoques de gran virulència (1610-20 i 1653-66), fins que fou sistemàticament desfet per la persecució general de 1666, que implicà l'empresonament de diversos senyors binissalamers com a protectors dels delinqüents.

                                             

La crisi de la filoxera

Malgrat les grans crisis socials, a la fi del s XVII presentava un signe demogràfic i econòmic ascendent. La construcció d'una nova esglèsia (s XVIII-XX), juntament amb l'edificació de cases senyorials a la vila i a les possesions, mostraven Binissalem com un poble ric i puixant dins la Mallorca agrària. La crisi de la filoxera significà l'esfondrament econòmic i nombroses famílies senyorials s'arruïnaren i hagueren de vendre cases i terres. Les plantades d'ametlers, la introducció de fàbriques de calçat, les pedreres de pedra viva, les mines de lignit i d'altres activitats aconseguiren temperar l'impacte, però ja no es recobrà la puixança anterior i la vila acabà per entrar en una lenta recessió demogràfica. El 1842 se'n separà Lloseta i es constituí municipi independent, amb el terme format per les terres que voregen el torrent d'Almedrà, desde s'Estorell fins al Rafalgarcés.

Segle XIX

La complexitat de l'estructura social de Binissalem permeté que, en constrast amb les altres viles de Mallorca, hi trobassin gran ressó els esdeveniments polítics del s XIX. El 1820 els absolutistes hi dugueren a terme accions en contra de la Constitució de Cadis. Però el suport a un constitucionalisme temperat s'imposà i, el 1877, els partidaris de la Restauració d'Alfons XII tregueren fora de la vila els seguidors de la reacció carlina, que hi era encoratjada per eclesiàstics radicalment antiliberals. Després de la pugna entre liberals i conservadors, s'implantà des del 1918, una renovació social, cultural i política fonamentada sobretot en els sectors obrers del calçat i de la mineria. La dreta aconseguí mantenir l'hegemonia durant la segona República a través del batle Joan Nadal. Però l'esquera s'anà estructurant al voltant d'Esquerra Republicana, mentre els sectors més joves i combatius optaren per l'Agrupació Socialista i les Joventuds Socialistes del PSOE i pel sindicalisme de la Unió Obrera. Falange Espanyola hi fou agombolada pel clero més conservador i pogué celebrar reunions clandestines en el convent dels agustins. El 1936 una comisió gestora, dirigida pel batle Andreu Pol,  significà una breu experiència d'esquerres a l'Ajuntament, amb un suport social important però enmig de l'agressivitat creixent dels conservadors i falangistes. El 19 de juliol de 1936, la comisió gestora acordà fer front a la sublevació militar amb la vaga. El 20 es produí un xoc armat entre els sublevats i elements d'esquerra, encorejats a resistir pel municipal Pío Iniesta. Els sublevats, dels quals morí el falangista Gabriel Arrom, s'imposaren i Pio Iniesta fou empresonat i executat. Entre assassinats, execucions i morts als fronts, la Guerra Civil (1936-39) costà la vida a 16 binissalemers. Després de la dictadura de Franco (1936-1975), el recobrament de la democràcia parlamentària féu patent l'equilibri polític a Binissalem. Passada una etapa de lleuger predomini de la dreta, els socialistes governen a Binissalem desde l'any 1987.